Perquè faig 50 anys.  Concretament avui. I com no m’agraden els cotxes i em sembla lleig -i complicat- buscar una amant, obro un blog. La crisi dels 50: aquest és el principal motiu per començar a escriure aquí. Des de la consciència que això es va acabant, dedicar més hores a allò que de veritat m’agrada -o, si més no,  a allò que des de sempre he dit, potser amb un punt de fantasia, que era el que de veritat m’agradava. Escriure.

Perquè escriure mostra i estructura el pensament. Sempre m’ha semblat sospitós qui diu que una idea la té molt clara en el seu cap però no la sap explicar o escriure. Mira noi, pensa bé i t’explicaràs bé. Pensa bé i escriuràs bé. El sedàs de l’escriptura és el millor mecanisme per valorar la consistència del pensament. Em poso a prova.

Perquè cap mitjà m’ha ofert escriure-hi (a banda de l’Ara sobre un tema molt concret). A mi, el que m’agradaria és escriure regularment a un diari. Amb la màxima assiduïtat. Una columna diària em faria feliç. Però no he tingut prou talent, prou sort o prou perseverança per trobar un espai. No em queixo. Tot i que sovint llegeixo columnistes amb menys capacitat que ho han aconseguit, també n’hi ha alguns amb més mèrits que els meus que no han trobat el seu racó als mitjans tradicionals. No et lamentis, actua.

La crisi dels 50, veure la consistència d’una de les meves fantasies, posar-me a prova, trobar sortida a un cert fracàs. Llegit, pot sonar trist. Però no: el blog és una resposta alegre i plena d’energia a un malestar contra el que em rebel·lo.